claim_banner_01

01/ LA MEVA HISTÒRIA

Vaig començar a tenir una vida disfuncional amb 25 anys, després d’un episodi molt brusc de vertígens que em va deixar immobilitzat al llit durant unes hores, i amb el diagnòstic per part de l’otorrino de Neuritis Vestibular. Un cop passada la fase aguda van començar a instaurar-se els primers símptomes que perdurarien durant anys. El primer va ser la OBNUBILACIÓ (cap emboirat), molt seguit per la FATIGA. En aquella època vivia al sud de França. Estava obsessionat en marxar lluny i sentir així la Llibertat des de tots els meus sentits.

Tan lliure em vaig sentir, fins a l’extrem d’experimentar la part més amarga de la soledat. Aquesta només la podien contrarestar les ganes de fer-me gran. Juntament amb uns mals hàbits de vida (estrès laboral i emocional, alimentació no saludable, sedentarisme, tabaquisme) farien de la barreja una explosió casi letal per a la meva salut, de la qual jo no n’era gens conscient. Estava a punt de començar l’inici de la època més fosca de la meva vida; una època que duraria més de 10 anys i en la que deixaria enrere projectes, persones i una joventut no viscuda.

Durant tots aquests anys, els meus símptomes van ser analitzats per desenes d’especialistes, la major part per metges amb una visió molt reduccionista de la salut (la mateixa que tenia jo en aquell moment). Otorrinolaringòleg, Traumatòleg, Neuròleg, Oftalmòleg, Osteòpata, Fisioterapeuta, Acupuntor, Naturòpata (que em va fer extreure els 4 queixals del seny), vaig provar la teràpia Craneo-Sacral, la homeopatia, em van analitzar el son, vaig extreure’m les amalgames dentals, i desesperat vaig acabar visitant un Xaman. Qualsevol recomanació, hi cregués o no, mereixia ser tinguda en compte per tal de buscar una solució a aquella situació tan claustrofòbica. Sovint sortia amb una recepta entre mans malgrat que cap d’ells tenia una resposta clara al meu malestar. Passaven els anys i els símptomes no només no milloraven, sinó que s’anaven agreujant, i n’apareixien de biològicament més potents com la ANSIETAT i la DEPRESSIÓ.

És per aquest motiu que finalment vaig ser diagnosticat de DEPRESSIÓ MAJOR per una Psiquiatra. No es va preguntar mai PER QUÈ havia arribat a aquest estat, “és endogen” deia… Ella seria l’última doctora que visitaria amb una visió fragmentada de la salut. Cada vegada més medicat, aquesta senyora va arribar a convèncer-me que la meva depressió seria crònica i de per vida, i només existia una solució per seguir endavant: els psicofàrmacs. D’aquesta manera vaig sobreviure durant un munt d’anys, tot i que interiorment em qüestionava permanentment si havia de dependre de substàncies químiques durant tota la meva vida. Ningú neix amb falta d’algun medicament!

Vaig mirar de retirar la medicació en un parell d’ocasions; és quan vaig ser conscient que depenia d’una droga molt potent. Era desesperant. No estava bé ni amb medicació ni sense ella, però m’havia tornat un drogoaddicte dels antidepressius. En alguna ocasió, quan no disposava d’ells, havia arribat a pensar en buscar la manera menys dolorosa d’acabar amb tot. No amb l’objectiu principal de morir (sóc un enamorat de la vida) sinó de deixar de patir de manera constant. En els últims anys també, eren molts els dies que desitjava que algun metge em detectés un tumor maligne, i poder entendre així tot aquell malestar i deixar de justificar-me davant dels escèptics que et condemnen a ser un hipocondríac només amb la mirada. La EMPATIA brilla per la seva absència en processos crònics invisibles a l’ull humà.

Avui veig que he estat perdent molt de temps. Calia fer cas al significat dels meus símptomes. El cos ens dóna avisos per dir-nos que alguna cosa no està funcionant bé. Era tan senzill i alhora tan complexe com acceptar la situació, saber aturar-se i dedicar el temps suficient al que estava succeint enlloc d’oposar-hi resistència. Però la desinformació va jugar en contra meva, i buscava desesperadament ajudes externes que fessin desaparèixer aquell gran neguit. La lluita diària contra el malestar encara l’agreujava més.

claim_banner_05

02/ PUNT D’INFLEXIÓ

Primer punt d’inflexió: Passats 10 anys de penombra i en un esforç de voler seguir endavant amb la meva vida malgrat tots els meus símptomes incapacitants, marxo cap a París per canviar d’aires i seguir amb la meva filosofia de vida; l’aventura de viure viatjant. Encara no era conscient que per curar-me m’havia d’aturar; era jove i no volia perdre més temps. Allà, un bon amic em recomanà fer-me un Test d’Intoleràncies alimentàries. Els resultats no van ser la solució als meus problemes però em marcaren l’inici d’una nova via esperançadora a la qual seguir. Les intoleràncies trobades em van fer prendre consciència de la importància que té l’alimentació en la salut. Paral·lelament em diagnostiquen de CANDIDIASI INTESTINAL, i amb la il·lusió de pensar que tractant-ho em curaria (els símptomes coincidien plenament amb els de la candidiasi) torno a Barcelona per ser tractat amb una especialista, malgrat la enèsima frustració de deixar un projecte com París. El més important és tornar a viure de nou, si hi ha la més mínima opció; tota la resta queda en un segon terme. S’afegeixen als símptomes ja descrits TRASTORNS COGNITIUS severs, produïts per la sobre-medicació, però sobretot per l’ESTRÈS mantingut en el temps; seré diagnosticat més endavant de FATIGA ADRENAL. El tractament proposat per l’especialista en candidiasi no dóna els fruits esperats; al contrari, la restricció alimentària em genera encara més ansietat.

Però en contrapartida m’obre una altra via que serà determinant per al camí de la recuperació. És quan descobreixo l’Art de respectar els processos bio-fisiològics, més conegut com a Psiconeuroimmunologia (PNI).

Segon punt d’inflexió: És el moment en el que m’adono que tots els meus símptomes tenen una raó de ser, i és a partir d’aquí que començo a veure la llum al final del túnel. Començo a sortir de “Matrix” qüestionant-me tot el que m’havien fet creure fins aleshores. Em poso immediatament a investigar, i amb l’ajuda d’experts se’m obre una enorme curiositat per entendre com funciona i què espera el nostre cos. Partint d’una primera visita desacostumadament empàtica em detecten un VIRUS. Era l’EBV qui apuntava a ser el principal culpable de la Fatiga. Aquests tipus de virus es poden intuir observant una simple analítica, fet que de forma negligent, fins aleshores cap professional de la salut havia sigut capaç de detectar. Finalment, sento un primer alleujament quan entenc QUÈ em passa i sobretot PERQUÈ em passa. La solució no serà immediata però començo molt engrescat aquesta nova etapa. Tocar fons ha sigut necessari per créixer. Començo a sortir del meu estat d’hibernació per despertar-me en aquest món meravellós. Arriba el meu moment.

claim_banner_03

03/ DIAGNÒSTIC I REFLEXIÓ

Diagnòstic: FATIGA CRÒNICA causada per una gran incoherència entre el que el meu cos-ment-esperit donava per fet rebre, i el que ha rebut durant 35 anys.

L’estrès emocional i laboral viscuts lluny de la meva zona de confort van ser uns potents detonadors del caldo de cultiu que portava sembrant tota la meva vida (mala alimentació, sedentarisme, estrès, somnolència espiritual…). Sumat a la no-acceptació dels símptomes durant anys i a la sobre-medicació indiscriminada, van ser sinònim de malaltia crònica. Factors, tots ells, causants d’una greu immunodepressió, deixant via lliure a l’entrada de patògens oportunistes com l’EBV (epstein-barr virus) i les càndides.

Els meus problemes de fatiga milloren considerablement a partir del moment en que m’adono que per tenir salut he de mirar enrere i fer un canvi de vida que miri de simular uns hàbits basats en una coherència evolutiva. Finalment, tot i viure en un nou entorn, seguim tenint la genètica dels nostres avantpassats; ells rarament van conèixer el que era l’estrès crònic per ritme de vida accelerat, els productes processats, el sedentarisme, els tòxics ambientals, la soledat…

“TO RESTORE HEALTH WE HAVE TO GO BACK TO THE FUTURE”

Petita reflexió: He passat molt de temps nedant a contracorrent en el riu de la vida, sense aturar-me per saber el motiu de tan gran esforç. Aquesta negació constant es va anar transformant en patiment, i és el que em va fer emmalaltir definitivament. M’adono que des de que va començar el meu malestar, he passat els anys deixant que els meus pensaments calibressin sense pausa el meu neguit, deixant totalment abandonat el desagradable però tan preuat present. Lluitem constantment per no patir i per no sentir dolor, però no som conscients que aquesta lluita és precisament la font principal de sofriment. Quan te’n adones, perds la por, surts a fora i  descobreixes un món alternatiu al·lucinant, molt diferent al que des de ben petits ens han volgut fer creure, i dónes gràcies d’haver passat per un procés de sofriment que et transforma. Ara tot és relatiu. Ha arribat l’hora de deixar-se portar per la corrent de la vida i contemplar aquest moment present. Sense jutjar-lo. Admirant-lo.

 

Vivim en una societat malalta, buscant la tranquil·litat accelerant. Desconectats d’una vida en la que, paradoxalment, hi ha més trastorns de salut que mai, en un moment que més a l’abast ho tenim tot. I sense adonar-nos confonem la paraula “Viure” amb “Sobreviure”.

 

Gràcies per llegir.